Ni dins ni fora. Cap a una Comunitat socioeconómica dels pobles d’Europa

Maro home post, postsportada

Entrevista a Enric Duran
28/09/2015
Un dels pals de paller del sistema de dominació de la troika a la Unió europea és l’amenaça de que els paisos que surtin del sistema euro, veuran devaluat el valor de la seva moneda substitutoria afectant els estalvis de les classes mitges en aquells paisos, que son les que marquen habitualment el vot en eleccions i per tant escullen els partits polítics que governaran.
Com s’ha vist a Grècia, és molt difícil construir un discurs amb possibilitats d’arribar a ser majoritari, a partir de la proposta de sortir de l’Euro, doncs la falta del component de l’experiència fa molt difícil evitar que triomfi el discurs de la por.  No hi ha cap país que hagi sortit de l’Euro i per tant no es pot demostrar encara amb fets que això no perjudicaria el nivell de vida de les classes mitjanes i populars.  Es clar, que hi ha paisos de la UE que en el seu moment van escollir no entrar  en l’euro, pero no n’hi hagut cap que hagi fet el camí invers, després d’haver-hi entrat.  
Això em porta a parlar d’un altre element clau.  En una societat que s’habituat als avantatges quotidians de l’euro, com son la realització d’intercanvis económics en bona part d’europa sense haver de realitzar un canvi de moneda que sempre implica costos pels consumidors, és difícil fer extendre el discurs de que anirem a millor amb una altra moneda, si aquesta no és alhora tan europea com ho és l’euro.
En aquest context, crec que d’entrada hi ha un problema de plantejament, que ens arriba per la combinació de dos elements. Un element és aquesta tendència que tenim en el pensament racional d’occident, de plantejar les opcions com a duals. Estar a l’euro o no estar-hi. Dependré del BCE o no dependre’n,…
Un altre element és la manca de coneixement general en la majoria de la població i entre ells polítics, periodistes i molts dels economistes en relació a questions monetàries i relacionades amb el crédit, que dificulta moltíssim en lo económic que s’extengui un imaginari monetari que surti d’aquesta dualitat.
Per això, vull contribuir a la divulgació d’aquest imaginari pendent; a expressar la possibilitat de que existeixi un plan C, entés com una opció en que es construeix un sistema monetari que permeti generar sobirania económica als pobles, sense que això sigui a condició de desvincular-se de l’euro.  
De fet, què ens impedeix, que muntem un sistema monetari comú a tot Europa que ajudi a construir una economia centrada en les persones?
Potser hi tenim algunes barreres mentals, que no són reals.   
Les infraestructures, les tecnologies, i el coneixement necessaris per muntar un nou sistema monetari en el si d’Europa, no son accessibles només pels Estats sino que ara mateix estan en mans de múltiples actors de la societat civil.  
El fet és que res impedeix que en  els paisos europeus on hi ha l’Euro, la seva gent utilitzi també una altra moneda comú. De fet uns quants ja ho estan fent amb el bitcoin i aquest exemple està demostrant que és factible fer-ho avui.  
D’acord, el bitcoin, no és la eina monetaria capdal per a construir un sistema economic just i solidari,  tot i que ajuda a aplanar el camí i demostrar que altres monedes internacionals no només són possibles sino que són una realitat, camí que algunes estem aprenent a fer més pla també amb faircoin, que si bé, no és suficient, ens ajuda a aprendre a posar la tecnologia que hi ha al darrera, al servei de la transformació social.  
Potser hom argumentaria que la capacitat de realitzar polítiques per a tota la població està molt limitada si la força d’una nova moneda no compta amb un Estat al darrera. D’acord, no és l’objectiu d’aquest article el debat entre Estat i autogestió i podem suposar que sigui desitjable que un Estat l’adopti. Ara bé, si això no és possible encara, que és més desitjable desenvolupar-ho sense comptar amb un Estat o quedar-se només amb el dualisme Euro – Drachma ?
De fet ben probablement si hi hagués un sistema monetari europeu compartit a tot Europa que no depengués dels Estats i competís amb l’Euro, Grècia l’adoptaria. Almenys la Grècia de la primavera d’aquest any. La de Varoufakis per ser més clars.  
No és impensable tampoc que en el context del procés d’independència de Catalunya, sigui important comptar amb una eina de sobirania monetària propia d’aquest tipus, per contrarestar les tentacions xantatgistes de les institucions de la troika, amb el BCE al capdavant. I després, en el futur seria ben probablement la opció impresscindible, per gaudir de plena sobirania, superant el límitat debat sobre estar dins o fora de l’Euro i de la UE, i generant la capacitat real de recuperar els drets socials del comú dels habitants d’Europa, sense que cap poder fàctic pugui aturar-ho.  
Així doncs, ni dins, ni fora, sino tot el contrari.  
Per aconseguir-ho, caldrà que disenyem un sistema monetari europeu (o global!) amb la mateixa serietat, rigurositat i ús pràctic que pugui tenir l’Euro, però millorant els seus principals defectes. Per exemple aquesta nova moneda podria entendre el crédit com un bé comú que s’ha de garantir sense interessos i que en lloc de poder-se crear només pels bancs, els diners es puguin crear de forma decentralitzada, vinculada a l’activitat productiva i a la confiança en institucions properes a la ciutadania i en entitats propies de la societat civil. Una nova moneda, que en el seu adn fundacional, no permeti que uns poders supraestatals dominin sobre les economies locals.  
Si junts ho fem, serà cosa de temps que algun Estat, o projecte d’Estat, que ho necessiti, l’adopti també encara que hagi de buscar la forma jurídica de fer-ho sense competir amb l’euro en quan a oficialitat, perquè la troika no se’li pugui tirar a sobre.  
Ho podem fer possible si ens ajuntem per fer-ho un ampli ventall de les forces antiausteritat que existem en els paisos de la UE. Una aliança rica i diversa en la que hi participin des de moviments de l’economia solidària, fins Ajuntaments; que incorpori des de moviments polítics anticapitalistes  passant per tot aquell teixit productiu local que sobreviu al poder de les corporacions.  
Un cop recuperada la sobirania monetaria, res podrà aturar que acompanyats d’aquesta caminen sense aturar-nos cap una comunitat socioeconómica dels pobles d’Europa,  que posi la cooperació i la solidaritat entre els èssers humans en el centre de la nostra vida en societat.  
Quelcom en aquesta direcció, estan suggerint també Yannis Varoufakis i altres polítics europeus de l’esquerra transformadora; que si bé manifesten que la democratització de l’Euro com la seva primera prioritat, alhora reconeixen que no es pot generar pressió suficient sobre les institucions de la UE, sino es compta alhora amb la independència i la força de comptar amb d’altres monedes d’ámbit europeu.  Per ells, és el plan B, per d’altres pot ser el plan C, però l’anomenem com l’anomenem, el que és important és que des d’ ámbits molt diversos volem construir aquesta nova infraestructura monetaria per Europa, i que el moment és ara.  

This post is also available in: English Spanish Greek Italian